Can Victori
Durant el segle XVII, la ciutat de Maó es va recuperant econòmicament gràcies a la construcció del Castell de Sant Felip, a l’entrada del port, cosa que significa un augment de l’activitat comercial. Aquesta prosperitat provoca un creixement de la ciutat, que s’expandeix fora de les murades, i fa que es comenci a urbanitzar les zones del pla del Monestir, s’Arraval, els camins des Castell i Gràcia. La mateixa situació es mantindrà durant els segles XVIII i XIX gràcies a l’activitat comercial en el port i, posteriorment, amb la introducció de la indústria a Menorca.
Aquesta expansió econòmica es va veure plasmada en diversos aspectes de la vida quotidiana d’aquella època. Un dels aspectes a destacar és la construcció d’habitatges rics i benestants, que s’intensifica quan Maó es converteix en capital. A principis del segle XIX apareix un estil arquitectònic anomenat vuitcentista que es caracteritza per seguir línies senzilles, elements decoratius neoclàssics, balcons barrocs, material de ferro forjat i dimensions que sobrepassen el trast. El model a seguir de les cases vuitcentistes són els palaus de Ciutadella.
Can Victori és un exemple d’aquests edificis rics, benestants i vuitcentistes. L’edifici del camí des Castell número 28 és una antiga casa senyorial, reformada l’any 1881–1882 pel mestre d’obres Benito Orfila. Posteriorment, entre el 1979 i el 1982, es va dur a terme una rehabilitació de l’edifici a càrrec dels arquitectes Borja Carreras i Miquel Barca que van adaptar la casa familiar a edifici administratiu: des de l’any 1983 fins l’any 2002, fou la seu del Consell Insular de Menorca.
L’edifici consta d’una planta baixa on es trobava la cuina, el menjador i altres espais per a activitats de la casa; d’una primera planta (la planta noble) on hi havia el saló principal de la casa i els dormitoris; i la segona planta (porxos), que s’utilitzava com a magatzem de la mateixa manera que el soterrani. L’exterior es caracteritza per ser de gran amplada però seguint unes línies senzilles amb discretes decoracions a la pedra de marès. Base (sòcol) amb encoixinat i cos superior amb dues pilastres dòriques (que s’allarguen fins a la segona planta) que delimiten l’edifici. També hi ha elements decoratius al voltant de la porta i de les finestres, i motllures que indiquen la separació de cada planta.
A l’interior hi trobam grans espais que s’estructuren entorn d’una gran escala imperial (element central de l’edifici) amb barana de ferro forjat, elements decoratius en els arcs, portes amb vidres de colors i paviment format per rajoles petites de colors. Cal destacar la llanterna de vidres de colors que hi ha al sostre que il·lumina l’escala i els passadissos interiors.
A la planta baixa, trobam el gran vestíbul de parets estucades i amb una porta d’estil modernista. A la part interior hi ha el pati, de grans dimensions i amb una porxada que té la funció de donar llum als espais posteriors.
La planta noble està composta de diferents espais grans, molt lluminosos gràcies a la presència de la llanterna de l’escala, les finestres que s’obren al carrer i la galeria de damunt el pati que dóna llum als espais posteriors.
La segona planta (porxos) no presenta cap element decoratiu ja que servia per emmagatzemar diversos estris.
Finalment, hi ha el soterrani. Es caracteritza per les voltes de canó fetes de marès i per ser un espai de grans dimensions. Actualment l’edifici alberga diverses entitats: a la planta baixa hi ha l’Arxiu d’Imatge i So, a la primera l’Institut Menorquí d’Estudis i a la segona l’Observatori Socioambiental de Menorca.
Bibliografia:
GOMILA, J.J., Menorca: Guia d’arquitectura. 1998.
MARTORELL, Josep, Guia d’arquitectura de Menorca. La Gaya Ciencia, S.A., Barcelona, 1980.
